dijous, 5 de febrer del 2009

Dies tristos...



Amb penjolls engalano
els mots
per no veure les moltes esquerdes
del tan confús silenci.
Són massa els objectes
profusament carregats
de la teva recent absència.
Records que, com postals,
reinvento
talment sons familiars.
(...)
Amb molt de temps la llum
em reclama aquest molt meu
silenci.
Fins i tot absent, et palpo
en els objectes
que vares preludiar amb
la mirada.
Et sé a la vora,
i és amb postals, potser,
que jo mateixa confegeixo,
lentament,
la teva càlida presència.

(Òscar Bruel)


Bon viatge iaia. T'ESTIMO.